divendres, 7 de març del 2014

Vulnerable



Hi havia quelcom que no sabia explicar com podia haver succeït,
ella, una dona que vivia el present,
dedicada al que més l'entussiasmava que era viure lliurement,
sense lligams, una dona actual, culta, segura d'ella mateixa,
amb un domini del seu treball que la feia quasi invulnerable,
alhora que era sensible als seus sentiments més íntims,
vers als de qui estimava,
vers als patiments socials,
que gaudia amb el seus hobbies,
amb la lectura, amb un silenci,
amb un cafè amb les amigues,
passejant sola o acompanyada,
amb el somriure de l'ésser més estimat ...
i un dia va pensar que sense adonar-se'n, des de feia temps, no sabia quant,
que mirava i tornava a mirar aquella fotografia.

No el coneixia, va ser llegint la invitació que havia rebut de la biblioteca,
de la propera presentació que es faria d'un llibre, l'autor del qual li va recordar
aquell noi de l'Institut.
No n'havia sabut mai el nom, era uns cursos més gran que ella,
i aleshores no ho va comentar mai en cap amiga.
Van acabar el batxillerat de l'època,
i cada u va seguir el seus estudis, la seva vida,
i el temps va esborrar aquella anècdota adolescent.

Si més no, quelcom devia quedar molt endins.
En veure la fotografia que acompanyava la contraportada del llibre,
li va fer un salt el cor, havia de ser ell.
Havien passat els anys, però hi ha coses que no passen,
malgrat sigui la manera com mirava la càmera.
La seva alçada el delatava.
Mantenia aquell aire d'estudiant, ara acuradament desgarbat,
acuradament bohemi,
si més no, veia que la seva trajectòria havia sigut molt interessant,
semblava una vida molt viscuda,
i que ell n'estava molt segur d'aquella imatge.




Des d'aquell dia, no podia fer altra cosa que mirar la invitació ...
s'havia afeblit la seva invulnerabilitat.
havia tornat a l'adolescència, a aquell noi que secretament havia desitjat.
Com podria assistir a aquella presentació?
ella, aquella dona lliure, segura i sense lligams.
Podria tan sols apropar-s'hi a felicitar-lo?,
malgrat l'ànsia de sentir el frec de la seva mà que imaginava ferma.

Pensava tot el que podien haver acariciat aquelles mans,
pensava que potser la podien haver acariciat a ella,
imaginava viatges a països llunyans, trobades furtives,
robades a un temps que no retrobaria,
però que ara podia començar,
i la seva ment bullia de projectes,
el seu cos bullia de desig,
 mentre esperava el dia de l'acte a la biblioteca.










dimecres, 5 de març del 2014

Enyorança


Enyorança de vida viscuda intensament,
de vida robada per la mateixa vida,
enyorança de complicitat, de secrets ...
de nits embolcallades de silencis estimats, buscats i trobats ...
de sentir els teus llavis tant a prop dels meus,
com el primer dia, com la primera vegada ...

Enyorança d'ahir, d'un passat que no pot tornar,
que només tu i jo ens hem endut,
d'una vida que se'ns ha quedat curta,
impossible d'oblidar,
que no vull oblidar ...
d'una vida que recomenço dia a dia ...

Enyorança de les teves mans eixugant les meves llàgrimes,
acariciant la meva pell ...


dissabte, 1 de març del 2014

Retall del meu diari d'abord (I)



9 de juliol de 2013, primera etapa cap a Vietnam,
no és només un viatge d'estiu, és un viatge buscant uns somriures, una alegria, fins fa poc negades, 
és buscar un punt de partida, un recomençament,
 i així va ser ...

però ara no és el moment,
ara estic rellegint i transcrivint un retall de les meves anotacions durant els vols, que, tot i la fascinació de volar, quan tens tantes hores per endavant busques la manera que es facin el més lleugeres possible.

Fins ara tot sobre el que estava previst, les estones prèvies a l'aeroport,
els tràmits pertinents per embarcar ...
 Viatgem en classe turista, tenim un pressupost a controlar d'ara en endavant.

Després de quatre hores volant, una pel·licula (Efectos secundarios), la que vaig triar, i bona part del llibre que duia, entre d'altres, (La veritat sobre el cas Harry Quebert) la gent ja es comença a moure, estirar les cames, anar al lavabo ...

Ens contorsionem entre passadissos estrets, entre peus i bosses que sobresurten, malgrat l'amplitud d'un boeing.
Són 2/4 de 6 de la tarda i ja ens porten el sopar. Havíem sortit a les 4 de Barcelona. Nosaltres demanem que ens el reservin per més tard, feia molt poca estona que ens havien donat un pica-pica, que encara teníem al paladar.

La majoria tenim les finestres tancades, però de tant en tant les obrim per veure la llum del dia, malgrat que el sol es va apagant més rapidament del que m'esperava.
Jugo mentalment al càlcul del canvi d'horari, de moment no m'he canviat l'hora del rellotge, i ni ho faré durant molts dies ...
mantenia l'hora de casa i fàcilment em situava a l'hora local, allà on em trobava. Potser si algú ho analitzes voldria dir quelcom, el fet de no deixar enrere les meves arrels per molt lluny que sigui de casa.


10 de Juliol de 2013, hem fet transfer a Doha. Són les 12 de la nit, hora local, les 7 de la tarda a Reus.
 Quina calor!, potser per això era tant important el trànsit aeri que hi havia a aquella hora,
 possiblement sigui un dels motius de que les sortides d'origen siguin de dia, per a poder canviar la destinació a Qatar de nit, perquè la calor del dia ha de ser molt forta...


... milers de passatgers de diferents nacionalitats, races, colors, étnies ...

Quan baixem de l'avió notem com foc a l'asfalt de la pista,
tenim un llarg trajecte fins la terminal que fem amb autobús,
tots passen a unes velocitats increíbles per la immensa planura de l'aeroport, pistes, carreteres, edificis baixos,
 sense més horitzó que cel i res ...
el control del temps és molt important per enllaçar els diferents avions ...

Malgrat les presses els qatarians són amables,
aquells homes alts, de pell bruna, ulls foscos i penetrants, vestits amb túnica blanca i turbant o dishdasha, ens ajuden ...
... una mà fosca i ferma, en mig de la blancor del vestit i dels focus enlluernadors de l'aeroport, m'ajuda a baixar del autobús i agafar la bossa de mà, fins l'entrada de portes corredores ...
amb un somriure ens diem goog mornning ...

Amb el temps molt just i llargues cues, embarquem en un altre boeing direcció Hanoi, aquesta vegada amb escala tècnica a Bangkok, és a dir, sense baixar de l'avió.

Crec que he aconseguit dormir dues hores i mitja, i ara el cansament es comença a notar. Només queden quatre hores per arribar a Hanoi.

Finalment, a les 15:00h, hora local, del 10 de juliol, arribem a Hanoi.
I malgrat el cansament, somriem ...
somriem ... ens abracem ... fins i tot s'humitegen els ulls ...
ganes d'obrir els braços per abastar la llibertat d'haver arribat on hem volgut ...

... no entenem un sol cartell de l'aeroport, tots són escrits en vietnamita,
 cap amb anglès ni en francès, que hauria pogut ser d'esperar donada l'ocupació colonial francesa ...

A partir d'aquí, interminables anèctodes per passar la duana i trepitjar finalment el país tant esperat ...

... però per això tinc, que seguint rellegint el meu diari d'abord.