dijous, 20 de febrer del 2014

Insomni



Ja queda poc perquè soni el despertador, i les nits en blanc es repeteixen,
 dia rere dia, nit rere nit,
un cop i un altre ...
ja queda poc perquè un nou dia comenci, quan jo encara no he acabat el d'ahir,
el que sempre segueix, el que no s'acaba mai,
el que no em deix descansar ...

És en va el meu somni de cada nit ...
com si hagués perdut el raonament,
espero anhelant la foscor, quan el dia se'n va,
les llums, la gent, tot al meu voltant es retira i torno al meu silenci, a la meva solitud ...
a la meva, a la nostra intimitat,
i et busco en la foscor, i espero la teva abraçada ...

... tanco els ulls i t'imagino al meu costat,
sento les teves mans com picardiosa i descaradament van palpant el meu cos,
i les meves el teu,
els nostres cossos freguen l'un amb l'altra,
riem perquè sabem el que vindrà,
i parlem amb veu baixa, xiuxiueigem per allargar el moment,
parlem de les nostres vivències,
ens complaem recordant anècdotes mentre vas passant els teus llavis pel meu cos,
mentre amb els meus busco els nostres més íntims secrets ...
m'enretires els cabells que tant t'agraden,
i que deliberadament deixo que freguin la teva cara,
enretires els llençols entre els que hem quedat embolcallats,
i ens fonem com tantes vegades, i sempre diferent de l'anterior ...

... i allargo els braços, i estiro les cames ...
i l'altre costat de llit és buit ...
si més no la meva ànima és plena,
plena d'amor, plena de somriures, plena de tu 
...
i com si d'un mirall és tractés,
et miro i des de l'altra costat em piques l'ullet,
em poso un dels teus pijames i espero que soni el despertador.



dissabte, 8 de febrer del 2014

Mil·límetre a mil·límetre


He tornat a aquell antic hotel de la Rue de l'Université.
La recepció del hall segueix al mateix lloc, l'ascensor, ara restaurat,
 manté les portes de fusta i vidres, envoltat de les reixes que deixaven veure fins a la porta giratòria, cada cop que s'enfilava, i quan baixàvem amb la il·lusió de sortir a descobrir carrers, llibreries, galeries, cafès ...
... petits restaurants, on ens endinsàvem i buscàvem una taula en un racó 
per a gaudir de la deliciosa cuina francesa, d'un bon vi,
de les nostres converses, mirades, de romàntics silencis on haurien sobrat les paraules ...

... no ens calia cap luxe, el nostre luxe era compartir cada moment junts,
 fer-nos nostre cada racó de la ciutat, 
com si mai ningú ho hagués fet ...

Asseguda al balcó de l'habitació en un balancí de vímet ple de coixins, contemplo la nit estelada i freda embolcallada amb una suau manta de caixmir, 
sento a la llunyania el brunzit de la ciutat, que no dorm, 
que a tota hora és plena de vida ...

Sense escoltar, m'acompanya la música que tinc posada a l'habitació
i em deixo anar als meus sentiments,
als meus sentits,
als nostres sentits ...

Sento com en mig de la foscor t'acostes ...
et delata el teu aroma, i, com si no me n'adonés, deixo que vinguis,
que m'agafis la mà i em facis aixecar del balancí ...
la manta cau a terra, però no tinc fred ...
m'abraces i em fas seguir el compàs de la música,
les nostres passes, més que un ball, el que fan és arremolinar-nos cada cop més i més junts
 i sentir cada múscul, cada membre i fondre'ns l'un en l'altra ...

i així, lentament, ens endinsem a l'habitació ...
ens anem desfent de la roba, primer una peça, després una altra
fins a quedar els nostres cossos nus, perfilats per la llum que entra,
 des de la nit de la ciutat ...

Noto com la teva pell s'esborrona quan subtil i intencionadament passo les meves mans pel teu cos,
per cada plec i racó que sé que t'agrada,
quan els meus llavis recorren mil·límetre a mil·límetre al meu estimat,
quan els teus llavis recorren cada mil·límetre del meu cos ...