divendres, 31 de gener del 2014

Octubre



L’estiu es resisteix a deixar entrar la tardor,
de dia la calor i la humitat carreguen l’ambient,
i esperant la fresca del capvespre, es posa la roba d’esport i surt a caminar.



Son les 7 de la tarda, sempre hi ha qui camina, corre, va amb bicicleta
 pel passeig que voreja la platja … 

naturalment en aquestes dates molt més tranquil·les 

i amb menys gent que a la primavera o estiu. 

Ja no s’hi veuen aquells cossos musculats, brillant al sol amarats de suor,
 ara ja tornen a ser al gimnàs a remodelar-se novament després de la laxitud  de l’estiu.
Ara ha canviat el perfil del caminant, persones grans, famílies amb criatures, la majoria d’altres nacionalitats …


Avui deix el passeig i es posa a caminar vora l’aigua,
amb l’alentiment que comporta la petjada a la sorra.
La sorprèn gratament la frescor i les onades que colpeixen amb força els seus peus.
 El cel gris i plomós contraresta amb l’escuma blanca de les onades de la vora.

Durant molta estona no havia tingut altra companyia que una parella que caminava més endavant acompanyats i enjogassats amb un gos …
seguint amb el seu pas els avança,
 i en endavant, a la llunyania tant sols veu unes figures que, fins i tot no distingeix si van o venen.


La vista no abastava la immensitat de platja i mar que deixava endarrere, només dibuixat pel perfil de la badia que com un llapis afilat marcava la seva costa al mapa… que donava forma a una petita part de Mediterrani …
 aigua, llum, calor, color …

Aquelles figures que havia vist, cada cop eren més a prop …

passejaven tranquil·lament, algun cop es paraven, s’abraçaven,
es tornaven a deixar, una empenyia l’altra, una estirava la mà de l’altra i la feia apropar,
 i els cossos es fonien formant una sola figura …

… va arribar el punt en que ella i les figures van coincidir en mig de kilòmetres de platja solitària,
va ser un instant, el suficient per a despertar fins la cèl·lula més adormida del seu cos …

Dues precioses adolescents, altes i primes ...
duien samarretes i texans arremangats a les cames perquè s’esquitxaven amb l’aigua del mar …

… la suau brisa de les 7, havia canviat a vent de llevant i feia que els cabells de les noies d’un ros quasi blanc s’enlairessin dansant al ritme que els marcava l’aire.
Una, els portava lligats en una cua que es desfeia,
i per un moment va aturar a l’altra que els duia solts,
 i en un instant li va posar el fulard al voltant del coll,
lligat amb la gràcia i elegància que només pot fer qui té màgia i art en els moviments …
 li va fer la senyal que és quedés en aquell lloc,
 i seguint amb un delicat moviment, com si ben bé esdevingués una figura de ballet clàssic, va anar lliscant les seves llargues cames i retallant la sorra al voltant de la noia del fulard, que va quedar dins el dibuix d’aquell cor que l’altra li havia fet al seu voltant …

i en acabar, va saltar per no desdibuixar el cor,
 i les dues dins, es fan fondre en el més apassionat i sensual petó que les aquelles  adolescents podien experimentar.


Ella, va seguir el seu camí per la platja, immersa en el seus pensaments i amb un somriure plaent …







dijous, 9 de gener del 2014

El joc de la cremallera


Esperem amb ansia el divendres al vespre, després d'una setmana intensa.

Ens agrada sortir sols o trobar-nos amb els amics,
fer un sopar lleuger, prendre una copa, una conversa distesa a la tranquil.litat del club, bona musica de fons, algun conegut que s'afegeix i s'allarga l'estona fins a l'hora de tornar a casa.

Tens preparada la teva roba elegantment informal que tant t'agrada,
aquest sempre resulta un moment de somriures,
no ens posem d'acord amb la camisa que et posaràs,
 i, com sempre, me la fas triar a mi, al cap i a la fi, dius, has de fer el que jo digui, però els dos sabem que és el joc a què em fas jugar, i, secretament, he de dir que m'agrada aquesta petita complicitat.

Començo a pensar el que em posaré al vespre i el dia sembla menys feixuc ...
als dos ens agrada aquesta estona d'anades i vingudes entre el lavabo, el vestidor, el dormitori, petites corredisses per casa, per no fer tard,
calaixos oberts, cremes, colònies, maquillatge ..., 
em miro, em sento bé, em sento atractiva, els cabells acuradament despentinats ...
i em poso el vestit que tenia a punt ...
però ... necessito el teu ajut,
m'has de pujar la cremallera, amor, et dic ...

el vestit és obert, l'esquena nua i les teves mans que a poc a poc em fan sentir el cruixit de la cremallera com s'enfila esquena amunt,
però ara la partida és meva, t'has deixat guanyar en el meu joc de la seducció... 
... avui no sortirem a sopar.