Olor ... de maduixes

Anava desant a la nevera la compra del dia, aquest cop amb més fruita del que feia darrerament.
Les parades del mercat eren plenes dels productes del temps, de la terra,
 i d'altres exòtics i llunyans,
havien despertat tots alhora,
els colors vius, les verdures, la fruita, tot tant ben posat,
era un aparador de joies fresques que desprenien vida nova,
 olors nous i a la vegada coneguts, casolans,
despertaven els sentits, fins i tot la frescor que transmetien a primera hora del matí, encara humits per la rosada de la nit.

Quan va obrir el darrer paquet per a netejar i desar,

 inconscientment va tancar els ulls i es va deixar envair per la dolça i meravellosa olor, l'inconfusible olor de les maduixes.

Ara son grosses, maduixots, en diuen ...
tot i això l'olor la va transportar a la seva infantesa,
quan les maduixes eren més petites, les maduixeres arran de terra,
i com que era petita no calia que s'ajupis gaire per a collir-les,
i moltes vegades s'asseia al crestall del costat i anava menjant les maduixes que, amb el primer sol del matí, la cridaven com fades rosades.

Portava una bateta de pisana fresca que li havia fet la mare, com tots els vestits, i unes sabatilles de roba que es cordaven al costat,

eren molt practiques i adients per ser al mas, corria per tot arreu, i tant se valia si les embrutava o les mullava,
la mare les rentava a la nit i l'endemà ja eren eixutes i
a punt per a tornar-se-les a posar.

De bon matí, més ben dit, de matinada, el padrí Salvador es llevava i amb la frescor de l'albada feia molta feina al tros,

i quan la Mariona s'aixecava trobava al padrí esmorzant, un esmorzar de forquilla, a la taula de pedra, rodona, a l'ombra d'un gran noguer, que d'una part feia de rafal per la taula

i per l'altra costat ella tenia els seus petits secrets de jocs i el gronxador,

penjat d'una gran branca, que li havia fet el padrí.

La Mariona s'havia rentat i l'àvia l'havia pentinat acuradament, duia unes trenes gruixudes i cargolades fent uns monyets a cada costat.

S'estimaven tant el padrí i ella que no els calia dir-s'ho,

la nena era la primera i única neta i el padrí un pagès gran i gros amb una bona panxa, els ulls d'un blau intens i els cabells blancs i sempre tallats ben curts ... s'asseien de costat i esmorzaven junts, amb el Dolç, que era el gos que tenien i que l'esperava a la fresqueta de sota la taula, per començar a córrer i jugar en acabar d'esmorzar.

La Mariona li anava donant una miqueta del pa amb tomàquet que li havia fet l'àvia i el Dolç agraïa remenant la cua.
A aquella hora del matí es reunien a la taula els tres còmplices de jocs, d'entremaliadures, d'un amor tendre, infantil, innocent ...

En acabar d'esmorzar el padrí s'endormiscava una estona...

clar ell des de les quatre o les cinc del matí que ja trafiquejava pel tros.

Abans d'anar a jugar, l'àvia li feia fer a la Mariona el deures d'estiu que tenia i que la mare havia dit que havia d'enllestir cada dia.

 El Dolç l'esperava ajagut al seu costat, una mica avorrit, fins que no començaven les seves corredisses.

Quan ja havia desat les llibretes i els llapis, sortien el dos corrents,
la Mariona i el Dolç, camins amunt i avall, entre oliveres i avellaners,
entre fruiters i verdures,
el Dolç empaitava qualsevol ocell, llangardaix, eruga, cuc, que és bellugava,
la Mariona saltironejava cap aquí i cap allà,
i quan ja feia estona i estaven cansats, anaven plegats cap a les maduixeres,
havien de passar amb cura entre els crestalls perquè d'altra manera el padrí els renyava als dos,

 i entre els recs plens d'aigua xipollejaven, s'embrutaven i la Mariona s'asseia a terra,
el Dolç al costat mirant tot el que feia la nena,
ella anava agafant les maduixes que estaven una mica enfangades,
les netejava amb la faldilla de la bata, i, ara una tu, ara una jo,
ella i el Dolç passaven una estoneta davant el color i l'olor de les maduixeres plenes de maduixes.

Un jersei gruixut.

Semblava que el temps millorava i la primavera tímidament començava a esclatar,
la llum és feia més clara,
el sol, sinó era enlluernador,

sí que s'anava obrin pas entre els núvols grisos que havien regnat durant els últims mesos tant en mirar enlaire, a l'horitzó, com a la seva pròpia ànima.

Era el moment, no podia demorar-ho més.
Tot havia canviat, tot era diferent, nou, ple d'interrogants ...
a hores d'ara tant sols estava segura d'una cosa i és que la seva vida era diferent.
I per aquest mateix motiu, dia a dia, reconstruïa una dona que, com ja havia fet en altres ocasions, és tornava a plantar davant el món ...
i ara havia arribat el moment d'un altra retrobament,
un retrobament ple d'entranyables records, vivències, il•lusions i
plans de futur que, en gran part, es van anar realitzant durant els darrers anys.

 

Va preparar una bossa de viatge amb l'imprescindible per un cap de setmana còmode, vambes, texans, unes samarretes, dos llibres, l'ipad i quatre coses més ...

 si calia aniria al super que tenia molt a prop a buscar el que no s'hagués endut.

 

 

Es va dirigir a la caseta que tenien a la platja, prop d'un poble de pescadors, que, darrerament, havien passat de desafiar el mar cada cop que sortien i abastaven el preuat mercat del peix ...
de sargir les xarxes ...
 a vendre les seves cases davant el port, que els havia omplert les butxaques i els comptes bancaris de tal manera que, fins i tot les seves mans ferides i encallides, s'havien tornat fermament delicades. 

La casa, que ja tenia uns anys, era als afores del poble però a la distància suficient per a poder anar-hi passejant, amb bicicleta o en cotxe,
si bé, ella, sempre buscava el camí que havia vorejat la platja, ara convertit en un passeig cimentat  i ornamentat amb arbres i plantes acuradament disposades, que havien substituït  els matolls, roques i sorra que havia d'esquivar fa uns anys enrera.

 

 Feia molt temps que la casa era tancada, i amb l'ajut d'una dona la van airejar, netejar, i ordenar per a poder passar el cap de setmana com havia previst.

Un cop instal•lada ja miraria en detall com estava tot, el que caldria fer, restaurar, canviar, etc.

No havia portat res per sopar ni per l'esmorzar de l'endemà i va voler arribar-se al poble a comprar, tot vorejant el mar,
i no pel passeig que a aquella hora era ple de visitants,
sinó per la sorra, amb els peus descalços ben a prop de l'aigua.
En tornar és va calçar i així va arribar mes aviat a casa.

Es va fer un lleuger sopar que va prendre a la taula que havia deixat preparada a la porxada.

A aquella hora ja refrescava una mica, va anar a l'armari de la seva habitació i és va posar un jersei gruixut del seu home.
Malgrat ser a la vora del mar, la casa quedava molt ben tancada i no havia agafat ni humitat ni olor de mar, i en posar-se el jersei la va envair una lleugera flaire de les colònies que tant li agradaven al seu home i que ella adorava aquella barreja que sempre duia.

Només es sentia la remor de les onades anant i venint i alguns passejants que els agradava aquella hora per compartir confessions potser inconfessables, o bé anècdotes i curiositats.

En acabar de sopar i recollir, es va arreglar per anar a dormir,
més ben dit, per a gaudir del seu gran plaer de la lectura,
si bé un cop es va posar el pijama i es va trobar davant el llit gran, buit i sola, es va embolcallar altra cop amb el jersei gruixut i es va quedar adormida amb el llibre a les mans, unes llàgrimes cara avall, i el suau tacte dels llençols blancs de cotó.