dissabte, 14 de desembre del 2013

My little princess


Els teus ulls d'un blau intens il.luminen la meva ànima,
la teva mirada enjugassada m'observa, amb ullets picardiosos,
el teu somriure feliç espera una juguesca, una pessigolla, uns petons,
unes caricies que les teves dolces manetes agrairàn acaronant la meva cara
 i els meus cabells ...

Primer, com el que no gosa, seràn dolços i suaus ... fins que, amb la gresca inevitable, canviaran a entremaliats, i farem un garbuix entre els nostres cabells ... caurà l'estel rosa que subjecte els teus cabellets d'àngel, rossos ...
cauran les meves ulleres que estires perquè fan lluentons, i,
també llençaràs el teu xumet, i la camiseta surtirà del seu lloc, i et convertiràs amb la meva més swet princess blues eyes ...

My little princess ... feliç i riallera ... juganera ...
treurem la roba i ens posarem a la banyera, quina felicitat la teva, 
sense cap opressió, ni roba, ni sabates, dins l'aigua calentona, envoltada de les teves estimades joguines ...

Una estoneta mes ...

I després ben embolcallada amb un bon barnús ... una mica de relax,
el bibi ...
i els àngels que t'esperant bressolan-te entre llençols de cotó fluix blanc.

Bona nit princesa ...




dimarts, 10 de desembre del 2013

Aroma


Avui havia sigut un dia com un altre, la pressió, les tensions a la feina,
l'estrés, les estadístiques que no donaven els millors resultats,
l'estudi en tancar el parquet, una lleugera recuperació després de l'última forta davallada de la setmana passada, tal com era previsible, i,
 des del matí, malgrat algun pic, la jornada s'havia acabat com era de veure, ja des d'aquests dies.

No havíen tingut temps de dinar, des d'un cafè de mig matí, res més a l'estomac, que tal vegada era el millor per no desvetllar aquells nusos viscerals ...

Ella es va treure l'americana i es va posar un jersei d'angora, suau i còmoda, feria un petit brunch de tarda a la cafeteria de l'altra costat del passeig abans d'anar cap a casa.
A l'ascensor es va trobar amb altres companys que duien la mateixa idea,
 i, en sortir va topar, amb aquell xicot alt, ben plantat, de maneres més que correctes, 
un becari que hi havia a l'empresa des del mes de setembre, 
i que no s'havien passat per alt, ni l'un, ni l'altre.

Després d'un intercanvi de bones tardes,
ell es va presentar
- hola, em dic Enric, allargant-li la mà, en senyal de salutació,
et fa res si prenem un cafè? -
- hola, li va dir la noia, sóc l'Anna, i també va prémer la mà del noi,
doncs sí, crec que un cafè ens anirà bé als dos -

Van creuar el carrer per endinsar-se en l'establiment que acostumaven a anar amb els de la feina, ara, en aquest temps, a dins, i quan començava a lluir el sol es quedaven asseguts a les tauletes ben disposades a la terrassa.

La conversa entre els dos joves es va anar allargant més del que ells mateixos podien haver previst ...
dels temes purament de feina, es van endinsar en qüestions més personals,
 de la vida de cada u,
fins que aquell cafè inicial es va convertir en un pica-pica que feria les vegades de sopar.

L'intensa aroma d'aquell noi, cada cop que s'apropava, 
no era desconegut per a ella, 
aquella aroma que durant anys l'havia acompanyat, i,
que, ara omplia les llargues i fosques nits,
sola entre llençols ...
els seus records, és tornaren somnis,
somnis que van ser reals, somnis viscuts,
somnis que tornaven nit rere nit, 
somnis que ara tenia davant ...
i li agradava perquè no era res més que això, un somni ...




dissabte, 23 de novembre del 2013

Un dia de novembre



Començava a fer fred i els darrers dies només sortia a caminar al migdia
quan el sol escalfava una mica.
Estava cansada i les cames no responien perquè l'espera s'estava fent més llarga del previst.

Passats els primers dies de sentiments intensament contradictoris,
tan bon punt li van confirmar l'embaràs, 
la seva vida va ser un abans i un després.

Noves il.lusions, nous plans, nous projectes per petits que fossin ...
una nova llum s'havia encès ...
cada instant es dirigia a aquell ésser menut que poc a poc creixia al seu interior,
només el temps diria que seria, i com seria.

La joventut de la noia i els escassos coneixements de l'època l'espantaven davant la nova situació,

de moment el seu gran anhel era la propera visita al metge un mes rera l'altra ...
poder escoltar el batec d'aquell cor petit, eixordador, que sonava a la sala
amb una força com mai havia sentit ...
aquell àngel ja desprenia vitalitat, caràcter, fortalesa ...
- sóc aquí, mare, tot va bé, tot anirà bé -

I va arribar aquell dia de novembre que tant havia esperat i tant havia temut ...
el malestar, el dolor s'estenia per tot el cos,
sabia què passava però no ho podia expressar, no ho sabia explicar,
i encara hauria d'esperar unes hores,
llargues i indescriptibles hores ...

la mare sempre al seu costat, i la llevadora que ja l'havia dut al món a ella mateixa, li va dir que havia arribat el moment ...

se le van endur a la sala de parts ...
ara el record és difús, queden sensacions,
sensacions de caure per una espiral sense fi, 
sensacions de dolor, de por, d'esperança, d'alegria ...
les mans s'agafaven amb força al llit del paritori ...
tenia fred ...
seguia les instruccions del metge i la llevadora ...

no podria dir quan temps, quantes hores havien passat,
com un cel gris, cada cop més fosc, més fred, que li queia a sobre,
que l'envaïa, amarada de suor freda ...

el següent record és el plor més esperat, més desitjat, més anhelat,
un plor com aquell batec del cor que l'havia acompanyat durant els darrers mesos ...
finalment els batecs, els plors, es fondrien en harmoniosa sinergia,
i en una amorosa abraçada s'embolcallarien entre les llàgrimes de la mare i de la criatura ...

li van dir que era una nena i va demanar que, abans d'arreglar-la, la deixessin abraçar ...
la van recolzar, per uns instants, damunt el seu pit,
i per primer cop va poder sentir aquell àngel menut, perfecte, nu, damunt la seva pell, només tapat amb un llençol de quiròfan ...

la criatura estava ensangonada i molla de líquids amniòtics ...
tremolava, malgrat l'escalfor que desprenia, i va reconfortar a la noia ...

Aquell dia de novembre havia arribat un àngel a la seva vida.









diumenge, 22 de setembre del 2013

304


304 dies, 304 nits esperant ... 
una carícia, una paraula, un somriure, una broma ...
i no arriben, i no tornaran ...
i hi ets, i tant que hi ets,
 i se que m'escoltes i em somrius, i m'acaricies ...
però sóc humana,
em manca la teva veu, malgrat que la sento,
em manca el teu abraç, malgrat que el noto,
em manquen els teus petons,
em manquen els teus braços ferms quan m'agafes ben fort, 
quan senzillament m'agafes les mans, perquè ens agrada tenir-les encreuades,
em manca el teu somriure, la teva mirada picardiosa ...
sabies que em feies riure només com em miraves, 
com em picaves l'ullet ...
com t'agradava fer-te l'interessant !,
com t'agradava fer-me bromes amb aquell gest tan publicitari,
i com rèiem plegats ! ...
i rèiem perquè ni tu ni jo tenien aquella bellesa fictícia,
 la nostra anava molt més enllà ...
la nostra complicitat anava molt més enllà, i hi segueix anant,
i el meu esguard no deix que s'esborri, ni és dissolgui,
ben al contrari, cada dia, cada nit l'alimento perquè segueixi creixen fins que les meves forces defalleixin i s'apaguin ...
i seguiré esperant dia rere dia, nit rere nit, 
i seguiré alimentant-me amb les nostres imatges,
les nostres carícies,
els nostres somriures ...




diumenge, 8 de setembre del 2013

La nit en blanc



Nit d'alçar la mirada i buscar en la foscor,
buscar imatges que em queduin a la retina,
que m'omplin de goig,
que m'endolceixin aquestes llàgrimes salades i amargues que en couen als ulls ...

I, és clar que alçaré la mirada i ompliré de bellesa el meu esperit,
cada nit et busco en la foscor,
cada nit ens contemplem mútuament,
tu des del teu univers, i jo, aquí, des del meu silenci,
sentiré com m'embolcalles amb la teva màgia,
com la teva lluminositat frega suaument cada mil·límetre de la meva pell ...

L'albada s'ha anat despertant sense adonar-me'n,
una altra nit en blanc,
un altre dia que et seguiré esperant ...





divendres, 9 d’agost del 2013

... by happy


Feia dies que no s'havia posat davant el portàtil,
anava escrivint records, detalls en el gruixut i antic bloc que sempre li havia agradat tenir a prop ...
hi havia cents d'anotacions,
molts cops eren només una paraula i una data...
ara intentava gravar en la seva memòria, en el seu conscient i subconscient tots els sentiments, no podia permetre que se n'escapés cap, ni un ...
 com podia suportar una immensa tristor al mateix temps que un dolç somriure envaïa la seva ànima?

Aquestes llàgrimes tant esperades i finalment vesades,
havien fet esclatar i alliberar un indescriptible garbuix d'afliccions
que s'havien entossudit a anquilosar-se a la seva ànima.

Bon dia amor,
bon dia àngels meus !





dilluns, 1 de juliol del 2013

... no diguis res ...


Els peus descalços fan cruixir la fusta,
vas seguint el camí que t'he preparat,
saps que t'espero en la foscor 
només trencada per les ombres que dibuixen les espelmes,
quan arribis, no diguis res, només abraça'm ...
bona nit amor!



dijous, 30 de maig del 2013

De fil blanc


No era fàcil tirar una família endavant després de la guerra, 
i no només immediatament acabada, 
sino els anys que van venir,
no cal recordar un trist passat,
famílies desfetes, estalvis que s’havien perdut, restriccions de tota mena ...
malauradament una part de la nostra història.

La casa era senzilla, molt senzilla, però extraordinàriament neta i endreçada.
La mare era una persona molt polida per la casa
 i molt pulcre per la seva feina.

Era modista de blanc,
quan va acabar el col·legi havia anat durant uns anys a aprendre a brodar a una modista de renom, cosa que en aquell moment era tenir una formació pel futur.
El seus treballs una meravella,
com cuidava cada detall,
sempre deia que els brodats havien de quedar igual de l’indret que del revés.


Els sous eren minsos,
 i calia contribuir en tot el que calgués i poder donar estudis als fills.
Per això la mare havia de brodar fins ben entrada la nit,
 perquè a més del que cosia a les cases de les senyores riques,
 a les nits seguia brodant ...
moltes vegades amb un fil de llum per no molestar a la resta de la família,
que ja eren a dormir.
Algun cop, quan la Mariona es despertava, sense saber ben bé quina hora era,
 i veia la llum encesa al menjador,
sentia com la mare seguia brodant, amb la ràdio,  molt fluixet, que l’acompanyava ...
s’aixecava i poc a poc, sense fer soroll,
descalça i de puntetes anava fins a la mare,
s’amanyagava a la seva falda,
i li feia deixar per uns moments el tambor, la roba, els fils ...
 la Mariona l’abraçava i la mare la duia a coll,
 i altra vegada la deixava al llit,
quasi bé no s’havia despertat...
el seu caliu,  l’olor de roba nova, de fil blanc,
 la reconfortava, era com un bàlsam i es tornava a quedar plàcidament adormida.

 La mare tornava a la feina i la Mariona sabia que sempre era allí,
davant el tambor, resseguint els dibuixos que ella mateixa havia fet, amb una tinta i plumilla especials per la roba.
Per la nena, aquelles plumilles, eren joguines prohibides, no les podia tocar,

per la mare era una eina de treball. 
A la Mariona la tenien fascinada, alineades dins el plumier de fusta i el tinter ben tancat ...
la mare posava una miqueta de tinta en un platet molt petit, blanc, de porcellana,
i amb molt de compte, només tocava la tinta amb la punta de la plumilla 
i dibuixava a la roba les lletres, flors, fulles i altres motius que després brodaria.
Tenia molta cura de no sortir de la ralla que marcava el dibuix ...



En el silenci de la nit fins hi tot podia sentir com la mare feina anar l’agulla,
 el cap cot damunt el tambor, la mà dreta damunt, i l'esquerrra a sota,
 i els dits d’una manera màgica clavaven l’agulla, ara cap dalt, ara cap baix,
hora rere hora,
 amb la ràdio engegada, com a únic luxe que,
sempre l’acompanyava.

Era feliç, li agradava escoltar les noticies, i la musica que posaven a aquelles hores, 
la feia somniar amb un vestit nou que és faria ...
que aniria a la revetlla de la festa major amb el seu home,
l’únic premi que és podien permetre ...
farien molt goig els dos ...





dilluns, 22 d’abril del 2013

Olor ... de maduixes


Anava desant a la nevera la compra del dia, aquest cop amb més fruita del que feia darrerament.
Les parades del mercat eren plenes dels productes del temps, de la terra,
 i d'altres exòtics i llunyans,
havien despertat tots alhora,
els colors vius, les verdures, la fruita, tot tant ben posat,
era un aparador de joies fresques que desprenien vida nova,

 olors nous i a la vegada coneguts, casolans,
despertaven els sentits, fins i tot la frescor que transmetien a primera hora del matí, encara humits per la rosada de la nit.


Quan va obrir el darrer paquet per a netejar i desar,
 inconscientment va tancar els ulls i es va deixar envair per la dolça i meravellosa olor, l'inconfusible olor de les maduixes.

Ara son grosses, maduixots, en diuen ...
tot i això l'olor la va transportar a la seva infantesa,
quan les maduixes eren més petites, les maduixeres arran de terra,
i com que era petita no calia que s'ajupis gaire per a collir-les,
i moltes vegades s'asseia al crestall del costat i anava menjant les maduixes que, amb el primer sol del matí, la cridaven com fades rosades.

Portava una bateta de pisana fresca que li havia fet la mare, com tots els vestits, i unes sabatilles de roba que es cordaven al costat,
eren molt practiques i adients per ser al mas, corria per tot arreu, i tant se valia si les embrutava o les mullava,
la mare les rentava a la nit i l'endemà ja eren eixutes i
a punt per a tornar-se-les a posar.



De bon matí, més ben dit, de matinada, el padrí Salvador es llevava i amb la frescor de l'albada feia molta feina al tros,
i quan la Mariona s'aixecava trobava al padrí esmorzant, un esmorzar de forquilla, a la taula de pedra, rodona, a l'ombra d'un gran noguer, que d'una part feia de rafal per la taula
i per l'altra costat ella tenia els seus petits secrets de jocs i el gronxador,
penjat d'una gran branca, que li havia fet el padrí.


La Mariona s'havia rentat i l'àvia l'havia pentinat acuradament, duia unes trenes gruixudes i cargolades fent uns monyets a cada costat.


S'estimaven tant el padrí i ella que no els calia dir-s'ho,

la nena era la primera i única neta i el padrí un pagès gran i gros amb una bona panxa, els ulls d'un blau intens i els cabells blancs i sempre tallats ben curts ... s'asseien de costat i esmorzaven junts, amb el Dolç, que era el gos que tenien i que l'esperava a la fresqueta de sota la taula, per començar a córrer i jugar en acabar d'esmorzar.

La Mariona li anava donant una miqueta del pa amb tomàquet que li havia fet l'àvia i el Dolç agraïa remenant la cua.
A aquella hora del matí es reunien a la taula els tres còmplices de jocs, d'entremaliadures, d'un amor tendre, infantil, innocent ...
En acabar d'esmorzar el padrí s'endormiscava una estona...
clar ell des de les quatre o les cinc del matí que ja trafiquejava pel tros.

Abans d'anar a jugar, l'àvia li feia fer a la Mariona el deures d'estiu que tenia i que la mare havia dit que havia d'enllestir cada dia.


 El Dolç l'esperava ajagut al seu costat, una mica avorrit, fins que no començaven les seves corredisses.

Quan ja havia desat les llibretes i els llapis, sortien el dos corrents,
la Mariona i el Dolç, camins amunt i avall, entre oliveres i avellaners,
entre fruiters i verdures,
el Dolç empaitava qualsevol ocell, llangardaix, eruga, cuc, que és bellugava,
la Mariona saltironejava cap aquí i cap allà,
i quan ja feia estona i estaven cansats, anaven plegats cap a les maduixeres,
havien de passar amb cura entre els crestalls perquè d'altra manera el padrí els renyava als dos,
 i entre els recs plens d'aigua xipollejaven, s'embrutaven i la Mariona s'asseia a terra,
el Dolç al costat mirant tot el que feia la nena,
ella anava agafant les maduixes que estaven una mica enfangades,
les netejava amb la faldilla de la bata, i, ara una tu, ara una jo,
ella i el Dolç passaven una estoneta davant el color i l'olor de les maduixeres plenes de maduixes.

dijous, 4 d’abril del 2013

Un jersei gruixut.


Semblava que el temps millorava i la primavera tímidament començava a esclatar,
la llum és feia més clara,
el sol, sinó era enlluernador,
sí que s'anava obrin pas entre els núvols grisos que havien regnat durant els últims mesos tant en mirar enlaire, a l'horitzó, com a la seva pròpia ànima.

Era el moment, no podia demorar-ho més.
Tot havia canviat, tot era diferent, nou, ple d'interrogants ...
a hores d'ara tant sols estava segura d'una cosa i és que la seva vida era diferent.
I per aquest mateix motiu, dia a dia, reconstruïa una dona que, com ja havia fet en altres ocasions, és tornava a plantar davant el món ...
i ara havia arribat el moment d'un altra retrobament,
un retrobament ple d'entranyables records, vivències, il•lusions i
plans de futur que, en gran part, es van anar realitzant durant els darrers anys.
 
Va preparar una bossa de viatge amb l'imprescindible per un cap de setmana còmode, vambes, texans, unes samarretes, dos llibres, l'ipad i quatre coses més ...
 si calia aniria al super que tenia molt a prop a buscar el que no s'hagués endut.
 
 
Es va dirigir a la caseta que tenien a la platja, prop d'un poble de pescadors, que, darrerament, havien passat de desafiar el mar cada cop que sortien i abastaven el preuat mercat del peix ...
de sargir les xarxes ...
 a vendre les seves cases davant el port, que els havia omplert les butxaques i els comptes bancaris de tal manera que, fins i tot les seves mans ferides i encallides, s'havien tornat fermament delicades. 

La casa, que ja tenia uns anys, era als afores del poble però a la distància suficient per a poder anar-hi passejant, amb bicicleta o en cotxe,
si bé, ella, sempre buscava el camí que havia vorejat la platja, ara convertit en un passeig cimentat  i ornamentat amb arbres i plantes acuradament disposades, que havien substituït  els matolls, roques i sorra que havia d'esquivar fa uns anys enrera.

 

 Feia molt temps que la casa era tancada, i amb l'ajut d'una dona la van airejar, netejar, i ordenar per a poder passar el cap de setmana com havia previst.

Un cop instal•lada ja miraria en detall com estava tot, el que caldria fer, restaurar, canviar, etc.

No havia portat res per sopar ni per l'esmorzar de l'endemà i va voler arribar-se al poble a comprar, tot vorejant el mar,
i no pel passeig que a aquella hora era ple de visitants,
sinó per la sorra, amb els peus descalços ben a prop de l'aigua.
En tornar és va calçar i així va arribar mes aviat a casa.

Es va fer un lleuger sopar que va prendre a la taula que havia deixat preparada a la porxada.
A aquella hora ja refrescava una mica, va anar a l'armari de la seva habitació i és va posar un jersei gruixut del seu home.
Malgrat ser a la vora del mar, la casa quedava molt ben tancada i no havia agafat ni humitat ni olor de mar, i en posar-se el jersei la va envair una lleugera flaire de les colònies que tant li agradaven al seu home i que ella adorava aquella barreja que sempre duia.


Només es sentia la remor de les onades anant i venint i alguns passejants que els agradava aquella hora per compartir confessions potser inconfessables, o bé anècdotes i curiositats.

En acabar de sopar i recollir, es va arreglar per anar a dormir,
més ben dit, per a gaudir del seu gran plaer de la lectura,
si bé un cop es va posar el pijama i es va trobar davant el llit gran, buit i sola, es va embolcallar altra cop amb el jersei gruixut i es va quedar adormida amb el llibre a les mans, unes llàgrimes cara avall, i el suau tacte dels llençols blancs de cotó.
 
 


 

 


dissabte, 23 de febrer del 2013

... dimecres



Com sempre, quan ha arribat ja l’esperava, la seva mirada i el seu somriure picardiosos l’han fent recordar les seves anhelades trobades quan es van conèixer,
aleshores  els dies és feien massa llargs per esperar l’endemà.

La serenitat que els dóna el pas del temps
no treu en cap moment el desig del retrobament.
Ell seia al balanci, i ella ho he fet al seu davant, al gronxador que l’avi va fer pels nens i que, malgrat ja fa molts anys que no utilitzaven,
sabia que li agradava gronxar-se suaument, i parlar amb ell,
i complaure's  en el silenci que alguns cops deixaven que els embolcallés ...
no els calia res més que la seva companyia.
Aquest dimecres estaven sols,
ningú
podia distreure ni interrompre aquests moments tant seus. Ell s’ha acostat i li ha acariciat la cara, el coll, fins arribar als pits. Les seves mans sempre han sigut molt suaus, fins i tot,
ben sovint se’n riuen perquè ell te la pell més fina que no pas ella,
sent una noia …
se’n reia quan la veia posar-se crema …

El palmell de les seves mans, és passejaven complaents damunt la seva pell
que s’estremia,
i li ha agafat la cara amb fermesa,
l’ha mirat, com només ell ho podia fer i l’ha fet sentir tot l’amor que tenien i
que el dia a dia, no els deixava gaudir ni mimar com és mereix,
i passaven els dies i les hores deixant-lo aparcat en un racó, com un fet que sabien que hi era i del que no en tenien la cura que calia.

Aleshores ella s’ha aixecat, l’ha abraçat, i s’han agafat les mans …
els cossos a tocar,
ella sentia el seu cor,
ell els seus pits ben premuts al seu cos,
ella la seva virilitat cada cop més evident, i,
cantussejant a cau d’orella s’han envoltat fins a perdre la consciencia del temps i del lloc …

Quan ella s’ha despertat, estava sola, altra cop, amb el cos impregnat de la fragància del seu estimat.