Podia ser un dia qualsevol, migdia, tarda o vespre. Quan ella tornava després del treball, o de tenir cura dels pares, ja molt grans, es trobava el seu home que l'esperava. Ja fos a casa, o bé on ella havia anat, per tal de descansar-la de la càrrega diària.
Malgrat no ser un home que compartia les tasques de la llar, sí que era el seu suport, sempre al seu costat, el seu puntal, la seva alegria en dies durs durant els ultims anys.
Ell no perdia el somriure, ni les ganes de fer-la riure a ella i, no obstant alguns cops cansada, també reconeixia que en el fons agraïa i fins i tot esperava aquests moments divertits i que només la complicitat de la parella podia fer especials.
Tampoc coincidien en el gust pel tipus de música, però això no era obstacle perquè a ella li resultés tan graciós que, fins i tot cantussejava aquelles velles cançons, estant els dos, o quan es reunien amb els amics.
Amb les noves tecnologies, ella buscava versions actualitzades que li guardava en un arxiu i que ell, home que volia estar al dia, li agradaven tant com les originals, o si més no, pel fet de veure a la seva dona alegre i el més importat per la parella que, entre ells trobaven l'equilibri que harmonitzava la quotidianitat diària.
Aquell dia, només en posar la clau al pany, ell ja li va agafar les bosses que duia de la compra i en un no res les va deixar a la cuina. Tenia posat l'arxiu de música que un bon aparell feia que ressonés agradablement. Sense ni tan sols deixar que es tragués la jaqueta ni canviar-se de roba, va pujar el volum.
La mà dreta d'ell a la cintura d'ella, l'esquerra d'ella al coll d'ell, i les altres dues entrecreuades. La feia seguir al ritme de la musica, ara cap al passadís, ara cap a la cuina, cap el saló, tornaven a giravoltar i finalment la guiava cap el dormitori, mentre la cançó es repetia un cop i un altre; el cas era no deixar aquell ritme, no deixar de somriure, no dir res i, dir-ho tot amb la mirada.
Amb una sola mà ella li desfeia el botons de la camisa, ell li treia les mànigues del jersei, ella li desfeia el cinturó, ell li baixava la cremallera i la faldilla queia a terra, i no deixaven de seguir el compàs; les mans de l'un acariciaven plàcidament la pell de l'altre que s'esborronava, fins ni sentir la melodia que seguia repetint; només ells dos, els seus somriures i els seus secrets.
Malgrat no ser un home que compartia les tasques de la llar, sí que era el seu suport, sempre al seu costat, el seu puntal, la seva alegria en dies durs durant els ultims anys.
Ell no perdia el somriure, ni les ganes de fer-la riure a ella i, no obstant alguns cops cansada, també reconeixia que en el fons agraïa i fins i tot esperava aquests moments divertits i que només la complicitat de la parella podia fer especials.
Tampoc coincidien en el gust pel tipus de música, però això no era obstacle perquè a ella li resultés tan graciós que, fins i tot cantussejava aquelles velles cançons, estant els dos, o quan es reunien amb els amics.
Amb les noves tecnologies, ella buscava versions actualitzades que li guardava en un arxiu i que ell, home que volia estar al dia, li agradaven tant com les originals, o si més no, pel fet de veure a la seva dona alegre i el més importat per la parella que, entre ells trobaven l'equilibri que harmonitzava la quotidianitat diària.
Aquell dia, només en posar la clau al pany, ell ja li va agafar les bosses que duia de la compra i en un no res les va deixar a la cuina. Tenia posat l'arxiu de música que un bon aparell feia que ressonés agradablement. Sense ni tan sols deixar que es tragués la jaqueta ni canviar-se de roba, va pujar el volum.
La mà dreta d'ell a la cintura d'ella, l'esquerra d'ella al coll d'ell, i les altres dues entrecreuades. La feia seguir al ritme de la musica, ara cap al passadís, ara cap a la cuina, cap el saló, tornaven a giravoltar i finalment la guiava cap el dormitori, mentre la cançó es repetia un cop i un altre; el cas era no deixar aquell ritme, no deixar de somriure, no dir res i, dir-ho tot amb la mirada.
Amb una sola mà ella li desfeia el botons de la camisa, ell li treia les mànigues del jersei, ella li desfeia el cinturó, ell li baixava la cremallera i la faldilla queia a terra, i no deixaven de seguir el compàs; les mans de l'un acariciaven plàcidament la pell de l'altre que s'esborronava, fins ni sentir la melodia que seguia repetint; només ells dos, els seus somriures i els seus secrets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada