dimarts, 13 de maig del 2014

El primer tresor



Els pares havien de treballar estiu i hivern. Si la paraula vacances no entrava al seu vocabulari, això no era obstacle perquè es trenqués l'harmonia de casa.
Quan arribava l'estiu, la Mariona, passava uns dies al mas del avis i uns altres anava al poble del pare, on vivien unes tietes llunyanes que sempre rebien de molt bon grat a la nena.
Ella duia alegria a aquella casa antiga i molt austera. Es sentia volguda i benvinguda.

Dies abans que la nena arribés, les tietes que, malgrat no ser molt velles, en aquells temps les persones grans en tenien l'aspecte, començaven a preparar la casa que era senzilla però molt pulcre. Obrien finestres, rentaven cortines i preparaven l'habitació on dormiria. 
La casa tenia tres alçades. La planta baixa que era a l'àmbit del carrer, tenia una entrada gran i darrera d'una porta hi havia un espai d'una sola peça, fosc i fred, on temps enrere hi guardaven les collites. Ara, les tietes, ja no podien conrear les terres i allí només si guardava la llenya per la cuina i per l'estufa.

També hi havien posat un safareig que, tan bon punt acabaven de rentar la roba, l'havien de pujar a estendre al tercer pis, on hi havia un terrat que, a l'hivern sovint es glaçava i a l'estiu, la Mariona, jugava amb les tietes perquè si estava fresc.

Des de la mateixa planta baixa i per les escales es pujava al primer pis, on hi havia el menjador, la cuina, una habitacó i un petit lavabo, de tal manera que aquelles velletes fortes com a roures, feien vida duran tot l'any en aquest nivell.

El següent tram d'escales duia a dues cambres més. Eren grans, i, la que destinaven a la nena tenia les parets pintades de color blau-cel; els mobles de fusta fosca contrastaven amb la paret i, amb les cortines i el cobrellit de ganxet blancs enlluernadors.

La casa era la primera d'un carrer que tocava a la Plaça Major, per això la nena hi podia anar sola i es trobava amb els amics que havia anat fent de cada estiu.
La plaça era quadrada amb arbres als quatre costats que feien ombra al bell mig i, al bon temps era lloc de reunió de la gent del poble. De mitja tarda en endavant s'anava omplint de persones que seien i feien rotllanes als bancs; parlaven de les seves coses, les dones portaven labors i hi passaven l'estona, cada una lluint el millor que sabia fer, i parlant, naturalment, les unes de les altres, dels del poble i dels forasters; les seves mirades de cua d'ull no perdien res ni ningú que passés per la plaça. Els homes es quedaven sota els porxos on hi havia l'únic cafè del poble. Ells, trafiquejaven de les seves collites, parlaven d'eines i esperaven l'hora d'anar cap a casa a sopar.

L'ajuntament era al'altre costat de la plaça. La portalada era maca i senyorial, però la nena no hi havia entrat mai.

I en un costat apartat hi havia un racó encisador, on es trovaben els amics. Era l'antic abeurador; allí els rebesavis hi duien els animals a beure i, ara les fonts que, seguien rajant, donaven un caire màgic a aquell indret. Les parets eren blocs de pedres i, degut a la humitat, tenien herbes entremig que els donava un aire salvatgement enjardinat. Les rames dels arbres penjaven gairebé a tocar de terra.

Aquell era el punt de juguesca de la canalla, de xipollejar amb l'aigua fins a arribar a casa completament xops, amb la corresponent reprimenda que els esperava. Era el lloc pels secrets entre les nenes, pels tiraxines dels nens, per les brivallades dels nois en fer-se més grans, per adonar-se'n que els nens i les nenes es miraven diferent, per fer uns primer descobriments,  per xiuxiuejar que aquella nena forastera que venia cada estiu, cridava l'atenció del nens a mesura que s'anaven fent grans. No tenien més de deu anys.

Prop d'allí hi havia un forn on les tietes feien anar a la Mariona a buscar el pa, i li deixaven que comprés un panet de viena que es menjava per beranar, amb xocolata.
Els fornes tenien dos fills, un noi gran que també treballava de forner i un noiet que era d'una edat propera a la de la Mariona i, que els estius també el feien ajudar a la botiga. Quan plegava, es trobaven tots al racó de l'abeurador i passaven la resta de la tarda.

A la Mariona li agradava anar a buscar el pa, perquè era la manera que veia a en Carles, sense les altres nenes pel mig. I semblava que a ell també li agradava; era l'únic moment que es creuaven dues paraules, perquè ni l'un ni l'altre sabia ben bé que s'havien de dir. Peró la mirada fresca i tendre d'aquells preadoslescents ho expressava tot.

Un dia, la Mariona va arribar a l'abeurador i les nenes encara no hi eren, només hi havia en Carles i un altre company. En Carles li va dir quelcom a cau d'orella a l'amic i aquell va agafar la vella bicicleta i va marxar sense dir res.

La Mariona seia a la cornisa de pedra observant els nois i esperant a les amigues. Sense que ella se n'adonés, en Carles, va arrencar una flor de les que sortien entre les herbes de les pedres i, vergonyós i enrojolat es va acostar a la Mariona i li va donar aquella flor sense nom que, ella va acceptar sorpresa i complaguda. No ho va dubtar ni un moment, aquell primer detall, aquella primera flor, aquell primer tresor, bé valia un innocent petó a la galta d'en Carles.







9 comentaris:

  1. Moltes gràcies Xavi, per llegir-ho.

    ResponElimina
  2. Dolors,quina historia tan tendra, has fet que camines mentalment per tots els llocs que nombres ,i per les pastisseries de l'època, i he sentit l'olor del viena i l'aroma de la xocolata, i he entrat al racò de la font, i he xipollejat a l'abeurador i he vist al Carles i la Mariona, aquella noieta de forestera que venia cada estiu....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Pau, per llegir-ho i per compartir el recorregut.

      Elimina
  3. Preciosa història, la descripció que has fet de la casa, és com recordo jo la casa de Marçà on passava els estius, m'hagués agradat que al final hi poses..."continuarà"

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies Pau per les teves paraules. Aquest poble té molts recons encisadors per inventar històries, no? Fins aviat.

    ResponElimina
  5. Moltes gràcies M Dolors. Intentaré que les històries de la Mariona tinguin continuitat.

    ResponElimina
  6. Molt conmovedor,i de la manera que t.han dit les teves amistats ,,A mi m´ha fet recordar molt, les meves tietes , , i , tbe ,,no puc per més, de dir-te ,,que m´ha fet posar els ulls plorosos....alli on siguin, el meu record per elles. i per aquell temps.
    He trobat un escrit sentzillament exquisit ...molt ...una abraçada !!

    ResponElimina