dimarts, 28 de febrer del 2012

Sensacions (II): Pierre Soulages



"... el negre no es un color obscur, vuit i sense possibilitats, un silenci definitiu ... ben al contrari, es ple de llum i poesia ..."



Ja fa tres anys i les imatges son tant reals com si ara mateix acabés de sortir de l’exposició. Sempre resulta atractiu anar al Centre G. Pompidour, i en aquest cas molt especialment.

Les veiem als llibres, als diaris, als reportatges, a les noticies, però hi ha poques coses tant gratificants com trobar-te davant una obra sorprenent, i que té l'habilitat de sorprendre't encara mes, si és possible.


Comencem el recorregut per les diferents sales que composen l'homenatge fet a Pierre Soulages, amb una retrospectiva de la seva extensa obra. Estratègicament pensada, els nostres ulls es van acostumant als negres, primer amb uns matisos d'ocres, passant al negre sobre la tela blanca, seguint amb altres teles de grans dimensions que es van enfosquin, si be els tocs de blau els donen una llum que no se definir.




















I finalment, giro a la dreta i em trobo danvat el que estava esperant. Les parets de la sala són negres i la composició de considerables dimensions també, el gruix de l'acrilic li dona el volum i fa que, tot i que sembla que no està il.luminada, puc gaudir perfectament, tal com diu el propi Pierre Soulages que "la lumière vient du noire"



Poc a poc s'acaba el recorregut, fins arribar a una sala totalment blanca, molt il.luminada. Comparteixo un sofà, blanc, amb altres visitants i absorts i en silenci repassem mentalment les imatges que ens han quedat gravades. Es una tarda tranquila d'hivern, enfosqueix d'hora i es van encenent els llums de Paris.











Sensacions (II) Pierre Soulages

 Pierre Soulages "... el negre no es un color obscur, vuit, i sense possibilitats, un silensi definitiu, com va dir Kandinsky, ben al contrario, es ple de llum i poesia ... "

dijous, 23 de febrer del 2012

... moments (I)


Aquell matí la llum era grisa, havia plogut durant la nit,
fora, m'envaïa la dolça olor de la terra i les pedres molles,
dels arbres que començaven a brotar,
vaig passar a tocar de les rames mes baixes de la mimosa
i em vaig deixar imbuir de la seva característica olor,
el flocs grocs quedaven enganxats al jersei però no m'importava,
m'agradava, mi vaig quedar una estona.


Em vaig asseure al banc de ferro forjat que hi havia a tocar de la mimosa,
Em sentia bé gaudint d'uns moments de solitud,
d'intimitat ...
eren els meus moments i no els volia ni podia compartir amb ningú,
vaig intentar no pensar en res i per un instant ho vaig aconseguir,
i tot d'una em va tornar el record,
la imatge dels éssers estimats que no hi eren,
que junts havíem fet el que estava contemplant,
i com cada any esperàvem anhel.lants que el cicle natural fes el seu curs,
però aquest any l'esperava sola,
i em va agradar, perquè no hi havia tristor.




dimecres, 15 de febrer del 2012

... sensacions (I)






La ma passava damunt la pell suau i fresca, i el tacte inexplicablement, desprenia el caliu que desitjava trobar en aquell precís moment.

Eren els primers dies que el sol començava a escalfar una mica ... no hi havia ningú i va decidir que era un bon moment perquè el seu cos nu es retrobés altra vegada amb l'aigua, la sorra, l'aire que, a aquella hora bufava molt suau i fresc i que la va fer esborronar.
Es va treure els pantalons i la samarreta, no duia res, amb els peus descalços es va acostar a l'aigua i poc a poc es va anar endinsant, deixant que les imperceptibles onades acaronessin primer les cames, les cuixes i després la resta del seu cos.



Tot i l'immensitat que l'envoltava, la complicitat amb els elements feia que s'hagués creat la seva pròpia bombolla on és sentia protegida de les adversitats exteriors, on la solitud era la millor companyia, on és podia retrobar amb ella mateixa, amb els seus pensaments, desitjos, anhels ...

Ara el seu cos era lleuger, àgil, perfecte ... surava sense dificultat, li agradava giravoltar ara a un costat, ara a l'altra, li agradava sentir que podia dansar dins l'aigua amb una agilitat pròpia de la millor I. Duncan, li agradava la sensació d'alliberament que tantes vegades havia hagut de reprimir.