dilluns, 8 de febrer de 2016

Galanteries


En sortir de la feina i abans d'anar cap a casa, ha passat per la verduleria.
Quan està cansada, no li ve de gust menjar massa, més aviat li abelleixen cosses lleugeres i fresques, tot i ser a ple hivern.

Com ocorre sovint, anem per a comprar quatre coses i acabem carregant el cistell. Doncs avui ha sigut una d'aquestes vegades. No s'havia endut cap bossa, per la qual cosa en diua tres de plàstic transparent i ben plenes.
Per sort era a prop de casa i amb una mica d'esforç hi arribaria fàcilment.

Per la vorera s'ha anat creuant amb persones que al migdia van i venen de pressa cap a casa. Ningú es fixa en ningú.

Sembla que, per darrera, s'apropa un home mentre observa les bosses que porta l'Anna. L'avança per l'esquerra i girant-se cap a ella,li diu somrient,
__Amb aquests colors que portes a la bossa, no en feria res, avui, de dinar a casa teva.

L'Anna es queda entre sorpresa i complaguda, a la vegada que no sap ben bé si prendre's-ho com una floreta o si desconfiar d'aquesta persona.
Ell que se n'adona li diu,
__Quina compra més sana que durs. Això sí que fa goig!

__Encara duren les bones intencions d'any nou; contesta ella.

Mentre caminen l'un al costat de l'altra, en un instant passen mil pel·lícules pel cap de l'Anna. Són unes passes escasses, però se li fan eternes.

Amb una sola mirada, s'adona que l'home fa prou patxoca. Sembla d'una edad com ara la seva. Ben arreglat, amb roba esportiva, vambes de marca, cabells una mica llargs i canosos, i la barba acuradament resurada "efecte tres dies". El seu somriure és captivador i ell ho sap.
Per un moment, l'Anna pensa que deu semblar una mica ximple, en no saber gairebé que contestar i seguir el pas, sense paraules.

Fa anys que els homes no diuen galanteries a les dones, al menys amb certa gràcia.
Si bé l'Anna no havia viscut l'època en que es solien fer aquests compliments, de més jove sí que n'hi havien dit algun i que, es va arribarr a definir com a masclista, però que, en un moment donat, et podien arrencar un somriure.
De tots es sabut que amb els anys, van esdevenir com a les grolleries més desagradables que podies sentir en passar pel carrer, fins que aquest costum, havia acabat per desaparèixer.

I durant el breu recorregut, a l'Anna li ve al cap allò de "a la taula i al llit, al primer crit".
Tot d'una li arriba altra cop la sang al cervell i quan veu que l'home segueix al seu costat, s'envalenteix per a desempallegar-se d'aquell personatge que, possiblement, no intenta res més que ser amable.

Amb això arriben a la porta del supermercat que té a tocar de casa. És la seva oportunitat,
__Bé, dinar de gust; diu l'Anna, amb la clara intenció d'entrar a la botiga, tot i que no havia de comprar res.
Però resulta que l'home també hi anava, i li diu,
__Jo també tinc que agafar unes coses d'aquí que sempre fan falta.

L'Anna nota com li pugen els colors a la cara, no per vergonya, sinó per ràbia per una situació que no duia enlloc més que al supermercat, i perquè no era capaç de treure's del cap lo de "la taula i el llit".

Quan són dins la botiga, l'home agafa un carret i s'acomiada de l'Anna amb un atent,
__Bon dia, ha sigut un plaer.

De casualitat, ella, duia les ulleres de sol i ell no es va poder adonar de la mirada que en tot moment l'hauria delatat. I tampoc tenia per costum parlar amb veu alta, perquè sinó s'hauria sentit com, mentre es reia d'ella mateixa deia, "que badoc ets".

Fa massa temps que ningú em diu res, pensa l'Anna.




diumenge, 15 de novembre de 2015

15 de novembre-Crònica personal d'una setmana


Havien transcorregut més de 23 hores d'ençà que vàrem enlairar-nos en aquell Boeing a l'aeroport de El Prat, direcció Ho Chi Minh.

No resultava fàcil mantenir la impaciència. La seguretat que ens donava la planificació dels diversos vols que havíem d'agafar i les estades a diferents ciutats, no era, ni de bon tros, motiu suficient per a calmar el garbuix de sentiments que ens envaïen. 

Intentàvem distreure'ns observant els passatgers que trobaríem en aquest camí. En els llibres que ens acompanyaven. En una pel·lícula que no ens insteressava i, que no he aconseguit recordar ni el títol ni l'argument. O en aquell ajudant de vol d'aspecte indefinit i alhora impecable. M'entretenia pensant en com devia ser la seva vida.

Passar els controls d'entrada a Vietnam pot resultar una mica llarg i caòtic. Una manera d'evitar aquesta espera, és sol·licitar els serveis de qui et faci els tràmits a l'aeroport. Aquells nois s'escolen entre els centenars de passatgers que fan cua, i arriben als taulells dels duaners, segellen els visats i passaports i en un no res tens el tràmit resolt. Després arriba el protocolari estira-i-arronsa en el preu previament pactat. Per sort, nosaltres el teniem confirmat per e-mail. I va prevaler la cordialitat oriental.

Fora, la calor era sufocant i xafogosa. Només sortir al carrer la humitat va començar a impregnar-nos de cap a peus i les gotes de suor lliscaven per tot el cos. Aquesta sensació no ens era desconeguda, si més no l'acceptavem de bon grat, perquè era més fort el nostre anhel que cap entrebanc que se'ns presentés.

Ens esperava la Chi, la representant que ens duria a la destinació final i que era la que tramitaría una part de la llarga i complexa paperassa que ja venia preparada des de Barcelona.
Sol passar que les primeres impressions amb altres persones, condicionen d'una manera important la relació que hi podràs mantenir i, queda palès que, en aquest cas, no va ser la millor, malgrat la predisposició per ambdues parts.

A l'hotel la Chi ens va esperar per anar a menjar alguna cosa. No teniem gana però vam acceptar la companyia. En acabar, ens vam acomiadar i ens va donar raó de la persona que ens vindria a recollir al cap de poques hores. La Chi tenia pànic als avions i ella feria el viatge en autocar durant la nit.

Nosaltres a les 5 de la matinada agafàvem un vol intern. Erem a tocar del nostre somni.






dissabte, 16 de maig de 2015

L'àngel del Mekong


Fa sis mesos que et vaig abraçar per primera vegada,
tu no m'havies vist mai i jo no et volia espantar.

Una fotografia teva, ens havia arribat des de terres llunyanes,
els teus ulls innocents i espantats miraven la càmera, observant aquella gent que no coneixies, i en la teva angelical candidesa no sabies què passava ni qui t'esperava.
Del rostre, entre atemorit i trist, lliscava una llàgrima cara avall per les tendres galtetes que ens va traspassar el cor.

Els milers de kilòmetres no van ser distància suficient per estimar-te ni obstacle per anar-te a buscar.

I ens vam trobar.
Era un llogarret amagat enmig de grans extensions d'aigua, afluents del Mekong,
entre vegetació, arrossars i mísers conreus amb els quals, els habitants, dignament intentaven alimentar-se i sobreviure.
L'únic aixopluc que vas tenir des del primers dies de la teva vida i que comparties amb altres infants, companys de jocs, de plors i de rialles.

I aquelles voluntarioses noies que tenien cura de vosaltres, quan ningú n'havia pogut tenir.
Elles que us alimentaven, us rentaven i cuidaven tant com els era possible,
elles que no podien repartir tot l'amor que us mancava, i,
si més no, generosament us atenien a tots i cadascú de vosaltres.

Elles que sabien que el millor per a tu era la família que t'esperava,
elles que no van poder evitar llàgrimes quan ens vam acomiadar ...
elles, a qui sempre agrairem que t'ajudessin a seguir endavant on el destí t'havia dut.

Avui els teus ulls somriuen, alegres, plens de vida,
de tant d'amor que dónes, i tant d'amor que reps,
amor de la mare que t'estima i t'acarona,
que et guia i t'amanyaga i,
que plegats ompliu la vida de tendresa i estimació.


dimecres, 18 de febrer de 2015

Les fotos de Nova York


D'un temps en ça la convivència entre el Joan i la Toia s'havia refredat fins arribar a converses i situacions força tenses.
Però malgrat això seguien junts per una qüestió purament econòmica.
A cap dels dos els hi convenia un divorci. Era més cómode mirar cap un altre costat i fer con si res.

Quan les coses anaven bé entre ells dos, cada estiu passaven unes agradables vacances a l'antic vaixell, recorrent zones de la mediterrània.
Amarraven a diferents ports on, segons l'atractiu i condicions dels clubs nàutics, les estades eren més o menys llargues.

A la darrera edició del Saló Nàutic i, després de temps de consultes i negociacions, en Joan i la Toia van canviar el seu vaixell per un de més nou.
Els aparells de navegació eren d'última generació, més gran, més potència, més facilitat de maniobra, i, a la Toia li agradava com estava decorat. D'un estic eclèctic i alhora minimalista.

L'antic iot era refugi durant els hiverns dels dinars que, cada dissabte feien el Joan i els seus millors amics. I de trobades, junt amb els altres dos matrimonis que, sovint es reunien amb qualsevol excusa.
També feien algun viatge plegats.
Hi havia una estreta amistat entre el Joan i la Toia, amb el Ramón i la Fina, i amb el Pere i la Mercè.

La Toia va organitzar un sopar amb els amics.
No els havien dit res de l'adquisició del nou vaixell, per donar-los una sorpresa, i els va dir que el motiu del sopar era per veure les fotos de Nova York.

El Ramón, que era un viatger ben avesat, hi havia anat més d'una vegada, tant de jove com amb la seva dona, la Fina, que no tenia ulls més que per al seu home.
Era l'esposa perfecte. Sempre a punt, sempre ben arreglada pel seu home; la casa, el dinar, el sopar, la roba, les camises planxadíssimes.
Quan ell deia anem, ella era allí, disposada i contenta de satisfer el més ínfim desig del marit.
I tot sigui dit, el Ramón era un xulo, i, secretament, entre tots es rumorejava de les banyes que li posava a la Fina, arran dels seus viatges de negocis que, per cert, darrerament li anaven força malament, però ho portaven molt ben dissimulat, com si no passes res. Duien el mateix ritme de vida, malgrat el que tots sabien.
En Ramón presumia de les reunions, convits i lloances que li feien alts càrrecs del seu gremi i que se'n creia mereixador.
Presumia d'allotjar-se als millors hotels i de haver estat als millors restaurants.
I la Fina, innocenment contenta, només parlava de lo treballador que era el seu marit. Per aixó li agradava tenir-ho tot perfecte quan ell arribava a casa, per oferir-li descans i confort.

El Pere i la Mercè, eren tot el contrari. 
Aquí qui duia el pantalons era la Mercè.
En Pere treballava al sector públic i la Mercè tenia un petit negoci que li rutllava força bé. A més li agradava seguir l'estat de l'economia i n'estava al corrent. Així feia les seves petites inversions que li donaven bons resultats.
El Pere anava dient amén a tot el que feia la Mercè, sense més ambició que anar a la feina i esperar que arribés l'hora de plegar.
 Mentre, la Mercè, una dona polifacètica i creativa, exposava les seves aquarel·les i ceràmiques. Dominava la cuina com ningú, amb una imaginació i facilitat sorprenents. Els seus plats sempre eren afalagats entre els amics.
Era ella qui organitzava els viatges que feien. Els hi duia el programa tan ben planejat que no calia mirar cap guia ni buscar cap alternativa.
També val a dir que això empipava molt especialmente al Joan que, per sistema, li agradava dur la contrària.

La Mercè que, també havia estat a Nova York amb el seu home, es va encarregar d'organitzar el viatge i de treure online les entrades per les visites que havia previst.

Transcorreguts els dies a la gran ciutat, i per acomiadar el viatge, l'últim dia van fer un sopar a un dels restaurants de l'hotel, a càrrec d'un cuiner de moda, i que la Mercè també havia reservat.
Després anirien a un club de jazz.

Però en acabat el sopar, el Joan li va dir a la Toia que havia begut una mica més del compte i que se n'anava a dormir, perquè l'endamà no volia passar un mal vol cap a Barcelona.
A la Toia no li va semblar estrany, perquè al seu home no li agradaven els avions i a més, a ella, li era igual que l'acompanyés o no la concert de jazz.

Quan estaven a punt d'agafar el taxi, la Fina, tota engalanada com anava, li va dir al seu estimat Ramón que tenia molt mal de cap.
-No t'estiguis per mi carinyet. Tu ves, que jo sé que t'agrada molt.
I el Ramón va marxar amb els altres.

L'endemà van tornar cap a Barceloan, amb el record i les anècdotes del viatge a Nova York.

Puntuals a l'hora que havien quedat, els amics van arribar fins l'amarrament on tenien el iot el Joan i la Toia.

Les dues parelles van quedar bocabadades quan van veure que el seus amics, com a bons amfitrions, els esperaven davant la passarel·la per ajudar-los a pujar al vaixell nou.
Tot van ser petons, felicitacions, copets a l'espatlla i abraçades.
Els homes parlaven de la tecnologia del iot i les dones anaven d'una estança a l'altra.
Així va passar l'estona fins que va arribar l'hora de seure a taula.

La Toia havia parat la taula molt acuradament i va disposar un individual davant de cadascú.

Cada individual era una fotografia en blanc i negre. I a cada imatge hi havia el seu home i la Fina, vistos des de diferents angles, dins de l'ascensor de l'hotel.
La posició de la parella era prou explicita.
Les seves cares quedaven mig amagades entre els cabells de la Fina i la inclinació del Joan cap el coll de la dona.
Al Joan se li veia clarament que duia el cinturó i els pantalons desfets perquè li queien una mica; la Fina que, estava recolzada a una de les parets de l'ascensor amb la faldilla ben arromengada, tenia una mà dins els pantalons del Joan i, amb l'altra l'abraçava pel coll, i una cama alçada i encreuada fins damunt la natja del Joan.

Amb el somriure irònic que carecteritzava a la Toia els va dir
-mireu quines fotos de Nova York-


diumenge, 11 de gener de 2015

Gerbera


L'endemà era el seu aniversari i aquest any el passaria sola i molt lluny de casa.

Acabada la seva carrera, post-graus i altres estudis que havia realitzat en diferents països, aquesta vegada el destí l'havia fet arribar fins al sud est asiàtic. Podia ser a qualsevol ciutat, però ara es trobava a Hanoi.

Hi havia bones perspectives quant a la innovació, tecnologia i disseny de nous teixits. Una industria emergent que començava a despuntar i a exportar nous creadors cap a mercats d'occident, interessats en les sedes i els seus tractaments per a les posteriors creacions d'alta costura. Creacions que es cotitzarien a l'alça entre els grans de les passarel·les, mentre en els precaris tallers vietnamites, milers de families subsistirien amb els minsos sous, després de llargues jornades de treball.

De moment, la noia s'havia instal·lat en un apartament a l'avinguda Hai Ba Trung, a la zona centre de la ciutat. L'edifici d'un estil colonial, havia sigut restaurat recentment i els apartaments eren espaiosos, moderns i dotats de bons electrodomèstics i altres serveis que feia que, el canvi de vida, no fos tan dur.

En les estades als diferents països on havia passat temporades, li agradava barrejar-se entre les persones natives, i intentava integrar-se en la mesura de les possibilitats que en alguns llocs li era permès i, ser part de la societat i de la cultura que l'envoltava. Vist des d'un caire egoista, era com una esponja absorbint tot el que el món li oferia.

I en aquest cas no era diferent, volia ser una més de la ciutat. Anava un cop i un altre al barri antic, anomenat "els 36 carrers". Caminava, ara pel carrer de la seda, ara pel del cuir, pel de la plata, els vímets, l'artesania, l'encens; sempre hi havia quelcom per a descobrir.
En deien 36 carrers, però amb els anys s'havien convertit en un laberint de centenars de carrerons on, cada metre, cada centímetre, era ple de gènere que els comerciants traginaven d'un lloc a l'altre, a peu, amb cyclos, amb bicicletes, motos, i, enmig d'aquest batibull d'anades i vingudes, gent que anava a peu, i els turistes badant pel mig del carrer, perquè les voreres havien desaparegut sota la diversitat de les mercaderies exposades i les motos aparcades.

L'esquivaven, els esquivava. El caos i les aromes l'absorbien tant en aquell món, que li semblava el seu propi.

Els baixos dels estrets i petits edificis vessaven de tot el que hom es pot imaginar. Entrava i sortia d'aquelles petites estances, mirant, buscant res i tot, qualsevol cosa li cridava l'atenció, parlava amb els venedors, la majoria amb l'amabilitat que caracteritza als vietnamites, i remenaven fins a les entranyes dels seus petits recambrons per a trobar el que els semblava que a la noia li podia interessar. I després venia l'inevitable i protocol·lari regateig. Sense aquest final, no hauria estat el mateix.

També és cert que de tant en tant, anava al supermercat que tenia molt a prop de l'apartament, i que era dels pocs on es trobava menjar i altres productes occidentals, per a sentir una mica les seves arrels.

Cap al vespre, i com la majoria de ciutadans de la capital i de l'heterogeneïtat de nacionalitats que hi habitaven, sortia a passejar pel llac Hoan Kiem. Hi havia dies que anava a córrer, d'altres s'asseia en un banc i sempre trobava algú al costat per a conversar; d'on era ella, d'on eren ells, del treball, de la família; eren unes converses que s'allargaven fins que decidien que era l'hora d'anar a sopar.

Aquell dia, després de donar el tomb al llac, es va aturar a la plaça en la que hi ha una gran estàtua de coure dedicada a l'emperador Ly Tahi To, al cap d'amunt d'unes escales, sempre guarnides amb flors.
Aquestes escales venen precedides per una gran esplanada, on actualment el joves skaters fan juguesques, assagen noves i arriscades piruetes que, la canalla vol imitar, i passen una estona quan surten de l'escola fins al capvespre, abans d'anar cap a casa.
Ella se'ls mirava asseguda en una de les escales. També s'havia trobat que alguna criatura s'hi apropava en cridar-li l'atenció pel fet de les seves faccions occidentals. Els hi agradava tocar els cabells rossos i arrissats de la noia i ella es deixava fer tantes fotos com li demanaven. Aquella canalla era molt afeccionada a fer-se "selfies". Els mòbils no paraven, en diuen de tota mena.

Amb uns patins amb llumetes es va apropar una nena d'uns dotze anys, alta, de cos fràgil i moviments esvelts, la pell delicada i els cabells llisos, negres i lluents, i es va asseure al seu costat. Diua una motxilla a l'esquena amb els llibres de l'escola. Com era habitual li va preguntar d'on era, i a poc a poc, van anar allargant una conversa que desprenia la il·lusió preadoslescent de qui vol fer grans coses a la vida. Parlaven de viatges, d'estudis, de la roba que duien, de les bambes, i així va ser com va sortir a la conversa que l'endemà era l'aniversari de la noia i que, malgrat estar molt a gust a la ciutat, es sentiria molt lluny de casa.

Sense dir res, la nena va somriure, es va aixecar i va marxar corrent amb els patins.
No havien transcorregut ni dos minuts, quan va veure que la nena tornava amb els seus patins lluminosos.
Altre cop es va asseure al seu costat i aquesta vegada li va allargar la mà. Li donava una gerbera que, segur que havia agafat de les flors de l'estàtua, quan no la veia ningú, i l'havia enganxat amb cinta adhesiva a un bastonet per a poder-la dur i perquè el tronc fos una mica més llarg.

- Si la guardes fins demà, no et sentiràs lluny de casa - li va dir la nena mentre li donava aquella flor.

Va ajuntar les mans al centre del pit, va inclinar el cap i amb un somriure es va acomiadar.


La noia es va quedar asseguda a l'escala, amb aquella bella i humil flor a la mà, un somrís als llavis i els ulls humits. Li va semblar el millor regal d'aniversari. 




divendres, 30 de maig de 2014

L'americana


L’antiga Saigon sempre havia sigut una ciutat cosmopolita, malgrat la seva història, sovint tràgica. Però des de feia anys, el centre, era ple d’un ventall de cultures, si bé en cap moment havia perdut la seva originària orientalitat.

Al vespre, les grans avingudes bullien farcides de ciclos, motos, bicicletes, exagerades limusines, habitants de la ciutat que és movien frenètics d’un districte a l’altre, carregats amb els seus productes, o amb la família sencera damunt la moto. 
Com a única protecció duien una mascareta, i,  els ulls que ho observaven tot, guspirejaven somrients.


Els primers dies d’estada a la ciutat, havia tingut una intensa activitat laboral, sempre acompanyada amb els fabricants que ja havia contactat des d'aquí i que, des del moment que va aterrar, es van desfer amb les atencions pròpies del seu caràcter. 
S’ha de dir que són incansables, i també  que les llargues jornades, no podien ser més planeres. Ella  només s’havia de preocupar d'estar a punt a l’hora que havien quedat i la resta del dia centrar-se en la  intensa atenció per tot el que visitava a les fàbriques on la diuen, còmodament, d’una a l’altra.

Quedava fascinada amb les teles, sedes, fils, gasses, mouselines, estampats, dissenys avantguardistes i exòtics que veia i que estudiava per a properes col·leccions.

Una vegada enllestida la feina, es va prendre un dia pel seu compte,
malgrat fos assaborir el contrast entre el luxe exagerat i el contacte extraordinàriament humà de la gent, a peu de carrer.
Gent que treballava, menjava i dormia en els petits locals on tenien els seus negocis. No descansaven mai, sempre eren oberts. La família s’anava alternant, els homes, els fills, les dones, les àvies, les nenes ...
 Locals on es podia comprar vambes, fideus, o vestits. I si s'esqueia, t’oferien gratament un vol de fideus o de
chicken.


Aquesta vegada la feina l’havia dut a un hotel històric, convertit en un gratacel del districte 1, a una de les principals avingudes.

 I abans de marxar van quedar per a fer el sopar de comiat a la terrassa de l’hotel.
Les vistes des d’allí eren extraordinàries.
La ciutat no dormia, milions de llumetes i cartells de neó t’hipnotitzaven miressis en la direcció que miressis.

Ella es va presentar, puntual, amb un sobri vestit negre sense mànigues, 
sabates de taló ben alt, només guarnida amb un extraordinari fulard,
 obsequi dels seus amfitrions i les úniques i significatives joies que sempre duia: l’aliança i la polsera.

Els cabells recollits deixaven ben clar la serena bellesa del seu rostre i l’elegància pròpia de qui li és innata.

El maitre la va acompanyar a la taula on l’esperaven.
 El fabricants es van aixecar per a rebre la dona que elegantment se’ls apropava.

 I es va adonar que hi havia una persona que no havia vist durant els dies que havia anat a les fàbriques.

Li van presentar com un nou dissenyador que s’estava creant un bon camí a la ciutat i ressò a la resta del país.
Va quedar fascinada per la bellesa d’aquelles faccions orientals, d’ulls ametllats. Pel color de la pell, per com duia els cabells llargs estudiadament mal recollits,   les mans ossades i com els dits llargs agafaven els palillos per a degustar l’exquisit sopar.

De cop es va posar a ploure, com acostuma a fer gairebé cada dia.

Malgrat les altes temperatures i que part de la terrassa era coberta,
la humitat de la pluja es va notar en un gest involuntari de la noia.

Aquell xicot de bellesa oriental, es va aixecar del seu lloc, i es va apropar fins on ella seia.
Li fa oferir la seva americana que, amablement va deixar que li cobris les seves espatlles.

L’orquestra que hi havia a la terrassa, seguia acompanyant el distés i deliciós sopar de l’última nit a la ciutat i, que acabava, encisada pel suau tacte d’una americana que mai es podria endur.





dimarts, 13 de maig de 2014

El primer tresor



Els pares havien de treballar estiu i hivern. Si la paraula vacances no entrava al seu vocabulari, això no era obstacle perquè es trenqués l'harmonia de casa.
Quan arribava l'estiu, la Mariona, passava uns dies al mas del avis i uns altres anava al poble del pare, on vivien unes tietes llunyanes que sempre rebien de molt bon grat a la nena.
Ella duia alegria a aquella casa antiga i molt austera. Es sentia volguda i benvinguda.

Dies abans que la nena arribés, les tietes que, malgrat no ser molt velles, en aquells temps les persones grans en tenien l'aspecte, començaven a preparar la casa que era senzilla però molt pulcre. Obrien finestres, rentaven cortines i preparaven l'habitació on dormiria. 
La casa tenia tres alçades. La planta baixa que era a l'àmbit del carrer, tenia una entrada gran i darrera d'una porta hi havia un espai d'una sola peça, fosc i fred, on temps enrere hi guardaven les collites. Ara, les tietes, ja no podien conrear les terres i allí només si guardava la llenya per la cuina i per l'estufa.

També hi havien posat un safareig que, tan bon punt acabaven de rentar la roba, l'havien de pujar a estendre al tercer pis, on hi havia un terrat que, a l'hivern sovint es glaçava i a l'estiu, la Mariona, jugava amb les tietes perquè si estava fresc.

Des de la mateixa planta baixa i per les escales es pujava al primer pis, on hi havia el menjador, la cuina, una habitacó i un petit lavabo, de tal manera que aquelles velletes fortes com a roures, feien vida duran tot l'any en aquest nivell.

El següent tram d'escales duia a dues cambres més. Eren grans, i, la que destinaven a la nena tenia les parets pintades de color blau-cel; els mobles de fusta fosca contrastaven amb la paret i, amb les cortines i el cobrellit de ganxet blancs enlluernadors.

La casa era la primera d'un carrer que tocava a la Plaça Major, per això la nena hi podia anar sola i es trobava amb els amics que havia anat fent de cada estiu.
La plaça era quadrada amb arbres als quatre costats que feien ombra al bell mig i, al bon temps era lloc de reunió de la gent del poble. De mitja tarda en endavant s'anava omplint de persones que seien i feien rotllanes als bancs; parlaven de les seves coses, les dones portaven labors i hi passaven l'estona, cada una lluint el millor que sabia fer, i parlant, naturalment, les unes de les altres, dels del poble i dels forasters; les seves mirades de cua d'ull no perdien res ni ningú que passés per la plaça. Els homes es quedaven sota els porxos on hi havia l'únic cafè del poble. Ells, trafiquejaven de les seves collites, parlaven d'eines i esperaven l'hora d'anar cap a casa a sopar.

L'ajuntament era al'altre costat de la plaça. La portalada era maca i senyorial, però la nena no hi havia entrat mai.

I en un costat apartat hi havia un racó encisador, on es trovaben els amics. Era l'antic abeurador; allí els rebesavis hi duien els animals a beure i, ara les fonts que, seguien rajant, donaven un caire màgic a aquell indret. Les parets eren blocs de pedres i, degut a la humitat, tenien herbes entremig que els donava un aire salvatgement enjardinat. Les rames dels arbres penjaven gairebé a tocar de terra.

Aquell era el punt de juguesca de la canalla, de xipollejar amb l'aigua fins a arribar a casa completament xops, amb la corresponent reprimenda que els esperava. Era el lloc pels secrets entre les nenes, pels tiraxines dels nens, per les brivallades dels nois en fer-se més grans, per adonar-se'n que els nens i les nenes es miraven diferent, per fer uns primer descobriments,  per xiuxiuejar que aquella nena forastera que venia cada estiu, cridava l'atenció del nens a mesura que s'anaven fent grans. No tenien més de deu anys.

Prop d'allí hi havia un forn on les tietes feien anar a la Mariona a buscar el pa, i li deixaven que comprés un panet de viena que es menjava per beranar, amb xocolata.
Els fornes tenien dos fills, un noi gran que també treballava de forner i un noiet que era d'una edat propera a la de la Mariona i, que els estius també el feien ajudar a la botiga. Quan plegava, es trobaven tots al racó de l'abeurador i passaven la resta de la tarda.

A la Mariona li agradava anar a buscar el pa, perquè era la manera que veia a en Carles, sense les altres nenes pel mig. I semblava que a ell també li agradava; era l'únic moment que es creuaven dues paraules, perquè ni l'un ni l'altre sabia ben bé que s'havien de dir. Peró la mirada fresca i tendre d'aquells preadoslescents ho expressava tot.

Un dia, la Mariona va arribar a l'abeurador i les nenes encara no hi eren, només hi havia en Carles i un altre company. En Carles li va dir quelcom a cau d'orella a l'amic i aquell va agafar la vella bicicleta i va marxar sense dir res.

La Mariona seia a la cornisa de pedra observant els nois i esperant a les amigues. Sense que ella se n'adonés, en Carles, va arrencar una flor de les que sortien entre les herbes de les pedres i, vergonyós i enrojolat es va acostar a la Mariona i li va donar aquella flor sense nom que, ella va acceptar sorpresa i complaguda. No ho va dubtar ni un moment, aquell primer detall, aquella primera flor, aquell primer tresor, bé valia un innocent petó a la galta d'en Carles.